Autor/s: Néstor Arrabal Martínez i Lluís Bages Virgili

En els últims anys, actors i actrius de Hollywood, escriptors o personatges del món de l’espectacle ja s’han confessat públicament budistes o influenciats pel budisme. Això ha fet que aquest culte tingui més popularitat, adquirint un cert glamour i credibilitat en l’opinió pública.

Catalunya no s’ha mantingut al marge de l’auge d’aquesta filosofia de vida, considerada també una religió. Tot i que pot semblar que la societat catalana del segle XXI és cada cop més secular, el cert és que les dades indiquen que un gran nombre de religions fins ara considerades minoritàries van creixent al nostre entorn. La immigració n’és la causa principal, multiplicant la presència de fidels musulmans, ortodoxos i protestants, però cal assenyalar també que un bon nombre d’occidentals se senten atrets per creences orientals com el budisme. Només cal observar com han augmentat de forma notable els espais de culte i meditació en els últims deu anys: el 2004 eren 28 centres, i actualment n’hi ha 66, que pertanyen a diferents disciplines del budisme. 

Com indica l’Agustí Iglesias, tècnic de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, “l’augment del nombre de centres budistes no es deu a la immigració, ni tampoc a una redistribució dels centres de culte, sinó que bàsicament obeeix a causes internes de desenvolupament de la pròpia religió”. Per alguna raó, el budisme està aconseguint nous adeptes.

Un culte “simpàtic”

Liliana Arroyo, doctora en Sociologia, investigadora i docent de la Universitat de Barcelona creu que el budisme és, ara per ara, la religió que té un missatge més entenedor a casa nostra ja que el seu discurs “és totalment compatible amb el pensament científic i racional”. A més, molts associen budisme amb pacifisme i harmonia, i en general es pot dir que “cau bé”, tal com indica Xavier Fabà, voluntari a la Fundació Casa del Tibet.

Entitats de caire no només religiós, sinó també cultural com la mateixa Fundació Casa del Tibet van ser les primeres en portar el missatge budista a l’estat espanyol i Catalunya, durant els primers anys de la Transició. El repte era difícil: fer arribar una forma de vida oriental a una societat que portava segles convivint dia a dia amb l'Església Catòlica. La internacionalització i l’interès creixent pel conflicte del Tibet va aconseguir que el budisme es fes un lloc en el mapa religiós català. Molts mestres tibetans exiliats van portar les seves ensenyances a Occident, on va arrelar el seu missatge de pau i no-violència.

Un element a tenir en compte també pot ser la crisi econòmica. Segons Arroyo, “aquesta crisi prové sobretot de la part material de l’existència, i un dels missatges que intenta transmetre el budisme és precisament que allò material no és tan important”. No és estrany, per tant, comprovar que gran part dels nous budistes catalans són persones que es consideraven pertànyer a la classe mitja de la societat abans de la crisi. Elles constitueixen, segons Arroyo, el principal públic potencial del missatge budista.

D’entre els nous practicants, tots els experts coincideixen en destacar el gran nombre de dones. La seva presència als centres budistes és més elevada que la dels homes. Majoritàriament es tracta de professionals liberals com metges, mestres o psicòlegs, amb un nivell socioeconòmic mitjà-alt i amb un gran capital cultural. Sovint, moltes d’elles han tingut experiències religioses anteriors de les que no han quedat gaire satisfetes o bé han travessat moments personals difícils.

La cerca de solucions a problemes apareguts de cop i pels quals no es troben respostes coherents és un dels motius principals per iniciar-se en el budisme, ja que se centra en buscar les causes en l’interior de la mateixa persona. Les ensenyances d’aquesta filosofia de vida expliquen que l’origen del patiment humà no és altre que el desig. Si s’elimina el desig, s’elimina el patiment. Per aconseguir-ho, els practicants han de recórrer a l’anomenat noble camí òctuple, una sèrie de vuit pautes vitals marcades pel propi Buda.

A diferència d’altres creences, el budisme es basa sobretot en l’àmbit pràctic. Això permet que existeixin molts altres perfils de practicants budistes. Un d’ells, per exemple, és el d’aquella persona d’un nivell econòmic força elevat que fa retirs espirituals durant una setmana als diversos centres que hi ha repartits pels indrets de muntanya. Entre setmana, la seva pràctica religiosa sovint és quasi nul·la. Aquest fet no és estrany en el budisme. L’explicació la trobem en la seva pròpia naturalesa: no va néixer com una religió, sinó com una filosofia de vida predicada per Buda.

Per aquest motiu, no es considera cap sacrilegi treure tot el component religiós a les diferents pràctiques i quedar-se només amb elles. De fet, això és el que està passant a molts centres esportius, on s’ofereixen classes de meditació. A més, persones que pertanyen a altres religions, com ara la catòlica inclouen en el seu dia a dia pràctiques budistes. Arroyo anomena a aquest fenomen “instrumentalització” i afirma que pot ser el mitjà principal d’expansió del budisme del nostre territori: “és possible que cada cop ens convertim en una societat més budista, però sense saber-ho”.