Discurs del Premio Nobel de la Pau de 1989

Germans i Germanes: És un honor i un plaer estar avui entre vostès. M'alegro realment de veure molts vells amics que han vingut de diferents racons del món i de poder fer nous amics, a qui espero trobar de nou en el futur. Quan em trobo amb gent de diferents parts del món, sempre recordo que tots som bàsicament iguals: tots som éssers humans. Possiblement vestim robes diferents, la nostra pell sigui de color diferent o parlem diferents idiomes. Però això és superficial; en el fons, som éssers humans semblants i això és el que ens vincula els uns als altres. A més, és el que fa possible que ens entenguem i que desenvolupem amistat i intimitat.

Pensant sobre el que podia dir avui, he decidit compartir amb vostès els problemes comuns amb els quals tots nosaltres, com membres de la família humana, ens enfrontem. Ja que tots compartim aquest petit planeta, hem d'aprendre a viure en harmonia i pau entre nosaltres i amb la naturalesa. Això no és solament un somni, sinó una necessitat. Depenem els uns dels altres en tantes coses que ja no podem viure en comunitats aïllades, ignorant el que ocorre fora d'elles. Quan ens trobem amb dificultats necessitem ajudar-nos els uns als altres, i hem de compartir la bona fortuna que gaudim. Els parlo solament com un altre ésser humà, com un senzill monjo. Si troben útil el que dic, espero que intentin practicar-lo.

Avui també desitjo compartir amb vostès els meus sentiments pel que fa a la difícil situació i les aspiracions del poble de Tibet. El Premi Nobel és un premi que ells bé mereixen pel seu valor i inesgotable determinació durant els passats quaranta anys d'ocupació estrangera. Com lliure portaveu dels meus compatriotes captius, homes i dones, sento que és el meu deure aixecar la veu a favor seu. No parlo amb un sentiment d'ira o odi contra aquells que són responsables de l'immens sofriment del nostre poble i de la destrucció de la nostra terra, les nostres llars i la nostra cultura. Ells també són éssers humans que lluiten per trobar la felicitat i mereixen la nostra compassió. Només parlo per a informar-los de la trista situació d'avui dia en el meu país i de les aspiracions del meu poble, perquè en la nostra lluita per la llibertat, només posseïm com única arma la veritat.

Això, al seu torn, és essencial si volem sobreviure en el, cada vegada més reduït, món que vivim. Perquè si cadascun de nosaltres busquem egoistament només el que creiem que ens interessa, sense preocupar-nos de les necessitats dels altres, acabarem no només fent mal als altres, sinó també a nosaltres mateixos.

Aquest fet s'ha vist clarament al llarg d'aquest segle. Sabem que fer la guerra nuclear avui, per exemple, seria una forma de suïcidi; o que contaminar l'atmosfera o l'oceà per a aconseguir un benefici a curt termini, seria destruir la base mateixa de la nostra supervivència. Ja que els individus i les nacions estan tornant-se cada vegada més interdependients, no tenim més remei que desenvolupar el que jo anomeno un sentit de responsabilitat universal.

Actualment som realment una gran família mundial. El que succeix en una part del món pot afectar-nos a tots. Això, per descomptat, no és solament cert per a les coses negatives, sinó que és igualment vàlid per als progressos positius. Gràcies als extraordinaris mitjans de comunicació tecnològics, no només coneixem el que ocorre a l’altra part, sinó que també ens veiem afectats directament pels esdeveniments de llocs remots. Ens sentim tristos quan hi ha nens famolencs a l’est d'Àfrica. De la mateixa manera, ens alegrem quan una família es reuneix, després d'una separació de dècades a causa del mur de Berlín. Quan ocorre un accident nuclear a molts quilòmetres de distància, en un altre país, les nostres collites i el bestiar es contaminen i la nostra salut i susteniment es veuen amenaçats. La nostra pròpia seguretat augmenta quan la pau irromp entre faccions que lluiten en altres continents.

Però la guerra o la pau, la destrucció o la protecció de la naturalesa, la violació o el fenomen dels drets humans i les llibertats democràtiques, la pobresa o el benestar material, la falta de valors espirituals i morals o la seva existència i desenvolupament i la ruptura o desenvolupament de l'enteniment humà, no són fenòmens aïllats que puguin ser analitzats i abordats independentment. De fet, estan molt relacionats a tots els nivells i necessiten ser tractats amb aquest enteniment.

La pau, en el sentit d'absència de guerra, és de poc valor per a algú que s'està morint de fam o de fred. No eliminarà el dolor de la tortura infligida a un presoner de consciència. Ni tampoc consola a aquells que perden als seus éssers volguts en inundacions causades per la intensa deforestació en un país veí. La pau només pot durar allí on els drets humans es respecten, on la gent està bé alimentada i on els individus i nacions són lliures. La veritable pau amb nosaltres mateixos i amb el món al nostre voltant només es pot assolís través del desenvolupament de la pau mental. Els altres fenòmens esmentats anteriorment estan també relacionats. Així, per exemple, comprenem que un medi ambient net, riquesa o democràcia tenen poc valor enfront de la guerra, especialment la guerra nuclear, i que el desenvolupament material no és suficient per a assegurar la felicitat humana.

El progrés material és, per descomptat, important per a l'avançament humà. Al Tibet vam prestar molt poca atenció al desenvolupament econòmic i tecnològic, i actualment ens adonem que això va ser una equivocació. Al mateix temps, el desenvolupament material sense un desenvolupament espiritual pot causar també greus problemes. En alguns països es concedeix massa atenció a les coses externes i molt poca importància al desenvolupament interior. Crec que ambdós són importants i han de ser desenvolupats conjuntament per a aconseguir un bon equilibri entre els dos.

Els tibetans som sempre considerats pels visitants estrangers com gent feliç i jovial. Això forma part del nostre caràcter nacional, arrelat en valors culturals i religiosos que accentuen la importància de la pau mental aconseguida per mitjà de generar amor i bondat cap a tots els éssers vius, humans i animals. La clau és la pau interior: si es té pau interior, els problemes externs no afectaran al profund sentit de pau i tranquil·litat. En aquest estat mental es poden afrontar les situacions amb raonament i tranquil·litat, mentre es manté la felicitat interior. Això és molt important. Sense pau interior, per molt confortable que sigui la vida material, encara s'estarà preocupat, molest o trist per diferents circumstàncies.

Per tant, és ben clar que té una gran importància comprendre la interrelació entre aquests i altres fenòmens i considerar i tractar de resoldre els problemes d'una forma equilibrada que tingui en consideració els diferents aspectes. Per descomptat, no és fàcil. Però l'intentar resoldre un problema té poc benefici si actuant d'aquesta forma creem d’altres igualment seriosos. Per tant, no tenim alternativa: hem de desenvolupar un sentit de responsabilitat universal, no només en l'aspecte geogràfic, sinó també pel que fa a les diferents qüestions amb les quals s'enfronta el nostre planeta.

La responsabilitat no descansa només en els líders dels nostres països o en aquells que han estat triats per a fer un treball concret. Està individualment en cadascun de nosaltres. La pau comença dintre de cadascun. Quan posseïm pau interior, podem estar en pau amb el nostre voltant. Quan la nostra comunitat està en un estat de pau, aquesta pau sol ser compartida amb les nostres comunitats veïnes. Quan sentim amor i bondat cap als altres, això no només fa que els altres es sentin estimats i protegits, sinó que ens ajuden també a nosaltres a desenvolupar pau i felicitat interior. I hi ha maneres en les quals podem treballar conscientment per a desenvolupar pau i felicitat interior. Per a alguns de nosaltres, la forma més efectiva de fer-ho és a través de les pràctiques religioses. L'important és que cadascun de nosaltres fem un esforç sincer de prendre seriosament la nostra responsabilitat pels altres i pel medi ambient.

Em sento molt encoratjat pels esdeveniments que estan tenint lloc al nostre al voltant. Després que els joves de molts països, particularment en el nord d'Europa, han fet repetides crides perquè cessi la perillosa destrucció del medi ambient que s'està portant a terme en nom del desenvolupament econòmic, els líders polítics mundials estan ara començant a donar passos significatius per a solucionar aquest problema. L'informe de la Comissió Mundial de Desenvolupament i Medi ambient al Secretari General de la Nacions Unides (l'informi Brundtland), va ser un pas important per a la presa de consciència dels governs sobre la urgència de tal qüestió. Seriosos esforços per a dur la pau a les zones destrossades per la guerra i aconseguir el dret d'autodeterminació d'alguns pobles, han portat com resultat la retirada de les tropes soviètiques d'Afganistan i l'establiment de la independència de Namíbia.

Gràcies als esforços populars no violents, canvis profunds han ocorregut en molts llocs, des de Manila, a Filipines, a Berlín, a l'Alemanya de l'Est, acostant molts països a una veritable democràcia. Amb l'era de la guerra freda aparentment acabada, la gent viu a tot arreu amb renovada esperança. Lamentablement, els valerosos esforços del poble xinès per a portar un canvi similar al seu país van ser brutalment aixafats en el passat mes de juny. Però els seus esforços són també una font d'esperança. El poder militar no ha extingit el desig de llibertat i la determinació del poble xinès per assolir-la. En particular, admiro el fet que aquests joves, als quals se'ls ha ensenyat que "el poder creix amb els canons dels fusells", hagin triat en canvi l'ús de la no-violència com arma.

Aquests canvis positius indiquen que la raó, el valor, la determinació i el inextinguible desig de llibertat, puguin finalment vèncer. En la lluita entre les forces de la guerra, violència i opressió d'una banda, i la pau, raó i llibertat per una altra, aquestes últimes estan guanyant terreny. Aquesta situació ens dóna als tibetans l'esperança que també nosaltres un dia serem lliures de nou.

La concessió del Premi Nobel a un simple monjo del remot Tibet, aquí a Noruega, també ens omple als tibetans d'esperança. Vull dir que, a pesar del fet de que no hem atret l'atenció cap a la nostra difícil situació per mitjans violents, tampoc hem estat oblidats. Això també vol dir que els valors que nosaltres apreciem particularment, el nostre respecte cap a totes les formes de vida i la creença en el poder de la veritat, són avui reconeguts i fomentats. És també un tribut al meu mestre, Mahatma Gandhi, l'exemple del qual és una inspiració per a molts de nosaltres. La concessió d'aquest premi és una indicació que aquest sentit de responsabilitat universal s'està desenvolupant. Estic profundament commogut per la sincera preocupació mostrada per molta gent en aquesta part del món pel sofriment del poble del Tibet. Això és una font d'esperança no només per a nosaltres els tibetans, sinó per a tots els pobles oprimits.

Com saben, Tibet ha estat sota ocupació estrangera durant quaranta anys. Avui dia, hi ha estacionades en el Tibet més d'un quart de milió de tropes xineses. Algunes fonts diuen el doble d'aquesta xifra. Durant tot aquest temps, els tibetans han estat desposseïts dels seus drets humans més bàsics, incloent el dret a la vida, a moure's, a parlar o a practicar els seus cultes, esmentant només alguns. Más d'una sisena part de la població de sis milions de tibetans ha mort com resultat directe de l’invasió i l’ocupació xinesa. Fins i tot abans que comencés la Revolució Cultural molts dels monestirs, temples i edificis històrics van ser destruïts. I gairebé tot el que va quedar va ser destruït durant la Revolució Cultural. No desitjo posar l'accent en aquest punt, que per altra banda és ben conegut. L'important és adonar-se, no obstant això, que a pesar de la limitada llibertat concedida després de l'any 1979 per a reconstruir parts d'alguns monestirs i altres mostres de liberalització, els drets humans fonamentals són, encara avui, violats sistemàticament. En els últims mesos aquesta greu situació ha empitjorat encara més.

Si no fós per la nostra comunitat a l'exili, tan generosament emparada i recolzada pel govern i el poble de l’Índia i ajudada per organitzacions i individus de molts llocs del món, la nostra nació seria poc més que la resta destrossada d'un poble. La nostra cultura, religió i identitat nacional haguessin estat efectivament eliminades. El que ha succeït és que hem construït escoles i monestirs a l'exili i hem creat institucions democràtiques que serveixin al nostre poble per a conservar les llavors de la nostra civilització. Amb aquesta experiència tractem de posar en pràctica una plena democràcia per al futur del Tibet lliure. Així, mentre desenvolupem la nostra comunitat a l'exili sobre unes línies modernes, també cuidem i preservem la nostra pròpia identitat i cultura, i duem l'esperança a milions dels nostres compatriotes en el Tibet.

El problema més urgent en aquest moment és la massiva afluència de colons xinesos cap a Tibet. A pesar que en les primeres dècades d'ocupació un considerable nombre de xinesos van ser transferits a les zones orientals de Tibet -a les províncies tibetanes d’Amdo (Chinghai) i Kham, la major part de les quals ha estat annexionada per la província xinesa veïna-, des del 1983 una quantitat sense precedent de xinesos han estat encoratjats pel seu govern a emigrar a totes les zones de Tibet, incloent el centre i oest de Tibet (al que la República Popular Xinesa al·ludeix com la Regió Autònoma de Tíbet). Els tibetans estan sent reduïts ràpidament a una insignificant minoria en el seu propi país. Aquest procés, que amenaça la veritable supervivència de la nació tibetana, la seva cultura i herència espiritual, encara pot ser detingut i invertit. No obstant això, això ha de fer-se ara, abans que sigui massa tarda.

El nou cicle de protestes i repressió violenta que va començar al Tibet el setembre de l’any 1987 i va culminar amb l’imposició de la llei marcial a Lhassa, la capital, al març del 1989, va ser en gran part una reacció a aquesta enorme influència dels xinesos. La informació que ha arribat a nosaltres a l'exili indica que les marxes de protesta i altres formes de manifestacions pacífiques continuen a Lhassa i en nombroses parts de Tibet, a pesar dels severs càstigs i del tracte inhumà donat als tibetans detinguts per expressar les seves queixes. No es coneix el nombre de tibetans morts per les forces de seguretat durant les manifestacions de març, i dels que han mort a la presó després, encara que es creu que són més de dos-cents mil. Milers han estat detinguts o arrestats i empresonats, i la tortura és molt habitual.

Sobre la base de l'empitjorament de la situació i per a prevenir futurs vessaments de sang, vaig proposar el que generalment es coneix com el Pla de Pau en Cinc Punts, per a la restauració de la pau i els drets humans al Tibet. L'any passat, en el meu discurs d'Estrasburg, vaig explicar els detalls del mateix. Crec que aquest pla proporciona una estructura raonable i realista per a negociar amb la República Popular Xinesa. Fins ara, no obstant això, els líders xinesos no han donat una resposta constructiva. La brutal repressió del moviment democràtic xinès al juny d'aquest any (1989), reforça el meu punt de vista que qualsevol solució del problema tibetà només serà significativa si es recolzada per mitjà d’unes adequades garanties internacionals.

El Pla de Pau en Cinc Punts aborda els assumptes principals i aquells relacionats amb ells, als quals m'he referit en la primera part de la meva conferència. Demanem:

1. La transformació de la totalitat de Tibet, incloent les províncies orientals de Kham i Amdo, en una zona de "ahimsa" (no-violència)
2. L'abandó per part de Xina de la política de trasllat de població.
3. El respecte als drets humans i a les llibertats democràtiques fonamentals del poble tibetà.
4. La restauració i protecció de l'entorn natural del Tíbet.
5. El començament de negociacions formals sobre la futura situació de Tibet i les relacions entre els pobles xinès i tibetà.

En la conferència d'Estrasburg vaig proposar que Tibet es converteixi en una entitat democràtica i política totalment autogovernada.

Vull aprofitar aquesta oportunitat per a exposar el concepte de zona Ahimsa o santuari de pau, que és l'element central del Pla de Pau de Cinc Punts. Estic convençut que és d'una gran importància no només per al Tibet, sinó per a la pau i l’estabilitat d'Àsia.

El meu somni és que tot l'altiplà tibetà es converteixi en un refugi lliure, on els éssers humans i la naturalesa puguin conviure en equilibri harmoniós i pacífic. Seria un lloc on la gent de tot el món podria venir a la recerca del veritable sentit de la pau interior, fora de les tensions i pressió d'una gran part del món. Tibet podria, en efecte, convertir-se en un centre creatiu per a fomentar i desenvolupar la pau.

Aquests són els elements clau per a la proposta zona Ahimsa:

Tot l'altiplà tibetà seria desmilitaritzat. La fabricació, les proves i l'emmagatzematge d'armes nuclears i altres armaments en l'altiplà tibetà serien prohibits. L'altiplà tibetà seria convertit en el parc natural o bioesfera més gran del món. Lleis estrictes s'imposarien per a protegir la fauna i la flora; l'explotació de recursos naturals seria curosament regulada per a no danyar els ecosistemes pertinents; i s'adoptaria una política de desenvolupament continuat en les zones poblades.

La fabricació i l'ús de l'energia nuclear i altres tecnologies que produeixen residus perillosos serien prohibits. Els recursos nacionals i la política estarien dirigits cap a una promoció activa de la pau i la protecció de l'entorn natural. Les organitzacions dedicades al foment de la pau i a la protecció de totes les formes de vida trobarien acollida en el Tibet.

L'establiment d'organitzacions internacionals i regionals per a la promoció i protecció dels drets humans serien encoratjats en el Tibet. L'altitud i la grandària del Tibet, així com la seva història única i profunda herència espiritual, fan que pugui perfectament ocupar el paper d'un santuari de pau en l'estratègic cor d'Àsia. Això també estaria d'acord amb el seu paper històric de nació budista pacífica i regió "amortiguadora", separant als grans i sovint rivals poders del continent asiàtic.

Per a reduir les tensions existents a Àsia, el president de la Unión Soviètica, el senyor Gorbachov, va proposar la desmilitarització de les fronteres xineso-soviètiques, transformant-les en "fronteres de pau i bon veïnatge". El govern de Nepal, anteriorment, va proposar que el seu país, fronterer amb Tibet, ha de convertir-se en zona de pau, encara que aquesta proposta no incloïa la desmilitarizació del país. Per a l'estabilitat i la pau a Àsia, és essencial crear zones de pau que separin als majors poders i adversaris potencials del continent. La proposta del president Gorbachov, que també inclou una total retirada de les tropes soviètiques a Mongòlia, ajudaria a reduir la tensió i la potencial confrontació entre la Unión Soviètica i Xina. Una zona de veritable pau ha de, evidentment, ser creada també per a separar als estats més poblats del món, Xina i Índia.

L'establiment de la zona ahimsa requeriria la retirada de les tropes i instal·lacions militars del Tibet, la qual cosa permetria també a Índia i Nepal retirar tropes i instal·lacions militars de les fronteres himalàies amb Tíbet. Això hauria de ser portat a terme per acords internacionals. I seria molt interessant i beneficiós per als estats d'Àsia, particularment per a Xina i Índia, ja que incrementaria la seva seguretat i al mateix temps reduiria la càrrega econòmica de mantenir una alta concentració de tropes en regions remotes.

Tibet no seria la primera regió estratègica a ser desmilitaritzada. Parts de la península del Sinaí, el territori egipci que separa Israel d'Egipte, han estat desmilitaritzades des de fa algun temps. Per descomptat, Costa Rica és el millor exemple d'un país completament desmilitaritzat.

Tibet no seria tampoc la primera zona convertida en reserva natural o bioesfera. Molts parcs han estat creats al llarg de tot el món. Algunes zones molt estratègiques han estat convertides en "parcs de la pau" naturals. El Parc de l'Amistat, a la frontera de Costa Rica i Panamà, i el projecte "Sí a la Pau", a la frontera de Costa Rica i Nicaragua, són dos exemples.

Quan vaig visitar Costa Rica, vaig poder veure com un país pot desenvolupar-se amb èxit sense exèrcit, per a arribar a ser una democràcia estable, dedicada a la pau i la protecció de l'entorn natural. Això va confirmar la meva creença de la meva visió de Tíbet en el futur és un pla realista, no merament un somni.

Permetin-me acabar amb una nota personal d'agraïment a tots vostès i als nostres amics que avui no es troben aquí. La preocupació i el suport que han expressat per la difícil situació dels tibetans ens ha commogut enormement, i continua donant-nos valor per a lluitar per la llibertat i la justícia; no amb l'ús de les armes, sinó amb les poderoses armes de la veritat i la determinació.

Sé que parlo en nom de tot el poble del Tibet quan els dono les gràcies i els demano que no oblidin a Tibet en aquest moment tan crític de la nostra història. Nosaltres també esperem contribuir al desenvolupament d'un món més pacífic, més humà i més bell. El futur Tibet lliure procurarà ajudar a tots els necessitats al llarg de tot el món, a protegir la naturalesa i a promoure la pau. Crec que l'habilitat dels tibetans per a combinar les qualitats espirituals amb una actitud realista i pràctica ens permet fer una contribució especial, per modesta que sigui. Aquesta és la meva oració i esperança.

Per a finalitzar, permetin-me compartir amb vostès una curta oració que em dóna una gran inspiració i determinació:

"Mentre perduri l'espai
i mentre existeixin els éssers vius,
fins a llavors, pugui jo també continuar
per a dissipar la misèria del món"
(Santideva)

Moltes gràcies.

Sa Santedat el Catorzè Dalai Lama Tenzin Gyatso.
Oslo, Noruega, Desembre de 1989 .