Casa del Tibet

.

Drets Humans

Drets Humans

La masacre del 10 de març de 1959

Commemoració de l'aniversari de l'alçament del poble tibetà

El 10 de març de 1959 d'una forma espontània va sorgir una gegantina manifestació pacífica als carrers de Lhassa, on es demanava la independència del Tibet i el final de la repressió xinesa, aquesta va ser brutalment aixafada pels xinesos; s'estima que 87.000 tibetans van morir.

El Dalai Lama i els seus familiars van haver de disfressar-se per aconseguir escapar de les tropes xineses. El 28 de març d'aquell any, el xinès Zhou Enlai va anunciar que el Tibet era sota control xinès. Poc després els xinesos van nomenar el Panchen Lama cap d'estat. El Dalai Lama va travessar la frontera amb prop de 100.000 tibetans. Es van establir a Dharamsala, al nord de l'Índia, on van fixar el nou govern en exili, així com la seu del monestir personal del Dalai Lama, el Namgyal.  

El govern indi va oferir terres en l'estat de Karnataka (al sud del país), on actualment hi ha prop de 10.000 exiliats i on es van construir noves seus per als monestirs de Drepung, Sera i Ganden.El 21 d'octubre, La Asamblea de les Nacions Unides va aprovar una resolució que deplorava la supressió dels drets humans al Tibet. El 9 de març de 1961 es va aprovar una resolució similar.  

El 1962 una part del Partit Comunista Xinès va exigir que el Panchen Lama qualifiqués el Dalai Lama com a "reaccionari i traïdor". Tanmateix el Panchen Lama va enviar un document a les autoritats xineses on descrivia la destrucció sistemàtica que estava sofrint el Tibet. Poc després el Panchen Lama va ser empresonat i només seria alliberat el 1977.

El 1965 el Tibet va ser convertit formalment en una regió de la República Popular de la Xina i Pequín va anunciar que la regió hauria de sofrir una ferma transformació socialista. Durant la Revolució Cultural, la guàrdia vermella maoista va intensificar la persecució antireligiosa i van destruir milers de monestirs i monuments budistes.
A finals de la dècada de 1970, després del final de la Revolució Cultural, la Xina va mitigar gradualment la seva política cap al Tibet. Entre 1979 i 1984, el Dalai Lama va enviar dues delegacions a Pequín, intentant arribar a un acord. Les esmentades converses no van arribar a res concret ja que, els xinesos, només volien discutir el retorn del Dalai Lama al Tibet i no els problemes de drets humans, situació legal, repressió, etc.  
Els xinesos van admetre el 1980 que el Tibet havia estat governat malament i van anunciar reformes a la regió, van permetre les activitats religioses i van reconstruir alguns monestirs destruïts per la guàrdia vermella en un esforç per millorar les seves relacions amb el poble tibetà.  

L'octubre de 1987 i maig de 1993 hi va haver violentes manifestacions de protesta contra el govern xinès; les autoritats xineses van respondre amb diverses mesures com la repressió violenta de la dissidència, la severa supervisió de l'activitat religiosa i la immigració de colons xinesos de l'ètnia han per superar en nombre la població nativa.

El 24 de gener de 1989 el Panchen Lama va condemnar la invasió Xina dient que havia portat "més destrucció que beneficis"; quatre dies després moria d'un suposat “atac al cor”. Als pocs dies el seu mestre i alguns familiars també morien víctimes d'un “atac al cor”. El març la Xina va imposar la llei marcial i, pocs mesos després va succeir la matança d'estudiants xinesos a Pequín. Aquell mateix any, el Dalai Lama va rebre el Premi Nobel de la Paz sent, des d'aquell mateix instant, durament criticat i insultat pel govern xinès. (Tant el Dalai Lama com a qui li havien concedit el premi). L'agost de 1993 es van mantenir converses entre els xinesos i els representants del Dalai Lama, si bé no van aconseguir canvis substancials en la política xinesa.

La Bandera del Tibet

bandera del TibetLa bandera nacional Tibetana, un dels símbols prohibits per les autoritats xineses, està íntimament connectada amb els llinatges del Tibet i té una antiguitat de milers d'anys.
Aquesta versió de la bandera del Tibet va ser introduïda l'any 1912 per S. S. el Tretzè Dalai Lama, Tubten Gyatso (1875-1933), sent la bandera oficial del Tibet amb antelació a la invasió xinesa de 1950.

El seu significat

  • El triangle blanc, representant una muntanya de neu, simbolitza a la nació Tibetana coneguda com "la terra envoltada de muntanyes de neu".
  • Els sis raigs vermells simbolitzen les sis tribusTibetanes originals; alternades amb raigs blaus que simbolitzen a les seves divinitats protectores.
  • El Sol simbolitza la Llibertat i la Felicitat.
  • Els dos lleons de les neus simbolitzen als homes i dones Tibetans protegint les tres joies del refugi budista: Buda, els seus ensenyaments (Dharma) i la seva comunitat (Sangha).
  • El símbol circular de dos colors simbolitza l’equilibri entre el cos i la ment.
  • La vora groga, opcional, simbolitza el floriment del budisme en totes direccions.

L' himne del Tibet (Gyallu)

Gyallu és l'himne nacional del Tibet . L'himne se centra en la resplendor de Buda.
El text va ser escrit pel Venerable Triyhang Rimpoché al voltant de 1950, però no és clar exactament quan va ser utilitzat per primera vegada el modern himne del Tibet, ja sigui mentre el país estava encara sota el control del Dalai Lama o en la primera administració del govern en l'exili, després de la invasió per part de la Xina.

La primera notícia d'un himne (presumiblement aquest) és de l'època de 1949 a 1950 (quan el país ja s'enfrontava a l'amenaça d'una invasió xinesa ) i es va presentar en el marc de reformes que s'havia posat en marxa per enfortir el sentiment patriòtic del poble tibetà. Un altre informe assenyala que l'himne es va presentar al 14è Dalai Lama l'any 1960, després que s'exiliés.

Independentment de la data d'adopció de l'esmentat himne, es diu que la melodia està basada en una peça molt antiga de la música sagrada del Tibet, i la lletra és del tutor del Sa Santedat el Dalai Lama, el Venerable Triyhang Rimpoché.
Aquest himne ha estat utilitzat pels tibetans en l'exili des de la seva aprovació, però és estrictament prohibit que s'utilitzi dins de la Regió Autònoma del Tibet, sota pena de mort.

L'Himne Tibetà 

Gyallu
Si Zhi Phen De Dö Gu Jungwae Ter
Thubten Samphel Norbue Onang Bar.
Tendroe Nordzin Gyache Kyongwae Gön,
Trinley Kyi Rol Tsö Gye,
Dorje Khamsu Ten Pey,
Chogkün Jham Tse Kyong,
Namkö Gawa Gyaden,
ü-Phang Gung la Regh
Phutsong Dezhii Nga-Thang Gye
Bhod Jong Chul Kha,
Sum Gyi Khyön La
Dekyi Dzogden Sarpe Khyap.
Chösi Kyi Pel Yon Dhar
Thubten Chog Chur Gyepe
Dzamling Yangpae Kyegu
Zhidae Pel La Jör.
Bhöd Jong Tendrö Getzen Nyi-ö-Kyi
Trashi O-Nang Bumdutrowae Zi,
Nag Chog Munpae Yul Ley,
Gyal Gyur Chig.

Traducció al català de l'Himne Tibetà

Gyallu
Com tresor que concedeix tots els desitjos de felicitat i benefici,
deixeu que la paraula del Buda s'elevi, com diamant refulgent.
Oh Protectors!, Vosaltres que vetlleu per l'immens regne de la
Doctrina i dels éssers, que pugueu estendre el vostre amor
i compassió, com oceà, sobre el món i l'univers.
Que el cap de l'Emperador, coronada per cent veritats,
abast el zenit i que cobreixin de joia i felicitat infinites
el conjunt de les tres províncies tibetanes, per tal de
que la prestigiosa glòria del poder espiritual i temporal irradiï.
Que irradiï l'ensenyament del Buda en les deu direccions
i que porti la felicitat i la pau a tots els éssers dels universos.
Que les qualitats de la Doctrina i del poble del Tibet
resplendeixin com un sol de cent mil raigs benefactors.
Que el seu brillant poder sigui victoriós en el combat
contra la fosca ignorància i que guardi per sempre
la independència del Tibet.

Gendun Choekyi Nyima

XI Panchen Lama del Tibet

Gendun Choekyi Nyima tenia 6 anys quan el govern xinès el va segrestar juntament amb la seva família pocs dies després d’haver estat anomenat XI Panchen Lama per SS. el Dalai Lama.
Això passava l’any 1995 i convertia Gendun Choekyi Nyima en el presoner polític més jove del món.
Onze anys més tard, encara ningú sap on és ni com es troba.

El títol de “Panchen Lama” es dóna al cap espiritual que ve en segon lloc en la jerarquia del budisme tibetà, després del Dalai Lama. “Panchen” és una paraula que ve del terme sànscrit “pandita”: savi, i del tibetà “chenpo”: gran. Pels tibetans els Panchen Lama són les emanacions del Buda Amitabha, el Buda de la Infinita Llum. No tenen responsabilitats polítiques, encara que són els encarregats de dirigir la recerca dels nous Dalai Lama.

El 14 de maig de 1995, després de sis anys de recerques i consultes, SS. el Dalai Lama anuncià que havia trobat  el nou Panchen Lama: Gendun Choekyi Nyima, nascut el 25 d’abril de 1989 a la localitat de Lhari (Tibet). El nou Panchen Lama, de família humil, va passar totes les proves a les que va ser sotmès per a la seva verificació com l’onzena reencarnació del Panchen Lama.

El 17 de maig, tres dies després de la seva proclamació, Gendun i la seva família desaparegueren. Durant un any, el govern xinès no va voler donar cap informació del lloc on eren el nen i els seus pares. El 28 de maig de 1996, l’agència oficial de notícies xinesa Xinhua anuncià que Gendun estava “sota la protecció del govern a petició dels seus pares, degut al risc d’ésser segrestat pels separatistes”. En realitat, el 17 de maig de 1995 un grup especial de l’exèrcit xinès, en una operació sorpresa i amb aterratge de nombrosos helicòpters a l’aldea de Gendun, va aconseguir segrestar el petit lama i traslladar-lo a un lloc desconegut dins el territori xinès.

El 29 de novembre de 1996 el govern xinès anul·là el nomenament del Panchen Lama fet per SS. el Dalai Lama i, al mateix temps, anunciava el seu propi nomenament al càrrec de Panchen Lama en la persona de Gyaltsen Norbu, un nen de la mateixa edat que en Gendun i que, casualment, era el fill d’un membre del Partit Comunista Xinès.

Trobaràs més informació a:
www.tibet.ca/panchenlama/
(web oficial del Panchen Lama)
www.tchrd.org
www.casadeltibetbcn.org
www.savetibet.org
www.tibetoffice.org

El Camí Mig

Introducció a la política del Camí Mig i la seva història
Publicat pel Departament d'Informació i Relacions Internacionals, A.C.T., Dharamsala (L'Índia)

Sa Santedat el Dalai Lama va plantejar la Proposta del Camí Mig per resoldre de manera pacífica el conflicte del Tibet i proporcionar estabilitat i convivència als pobles tibetà i xinès basant-se en la igualtat i la cooperació mútua. Aquesta és també la política adoptada democràticament per l'Administració Central Tibetana i el poble tibetà a través d'una sèrie de debats mantinguts durant un llarg període de temps. Aquesta breu introducció a la política del Camí Mig i la seva història està dirigida al poble tibetà, dins i fora del Tibet i a totes les persones interessades en aquest tema, per tal d'oferir una millor comprensió de les qüestions implicades.

Significat de la proposta del Camí Mig

El poble tibetà no accepta la situació actual del Tibet dominat per la República Popular de la Xina, però tampoc no pretén la independència del Tibet, malgrat ser un fet històric. L'estratègia rau a trobar un terme mig i un sistema per aconseguir una autèntica autonomia, dins de l'estructura de la República Popular de la Xina, per a tots els tibetans que viuen a les tres províncies que tradicionalment formaven el Tibet. Això es coneix com la Proposta del Camí Mig, una posició imparcial i moderada que salvaguarda els interessos vitals de totes les parts implicades. Per al poble tibetà representa la protecció i conservació de la seva cultura, religió i identitat nacional; per al poble xinès, la seguretat i integritat territorial de la pàtria i per als països veïns i altres països significa comptar amb fronteres pacífiques i relacions internacionals.

Història de la proposta del Camí Mig

Malgrat que l'Acord dels Disset Punts entre el Govern Tibetà i la República Popular de la Xina no es va aconseguir en igualtat de condicions o en consentiment mutu, Sa Santedat el Dalai Lama -en interès del benefici tant del poble tibetà com del xinès- el 1951 i durant vuit anys va estar fent tot el possible per arribar en una solució pacífica amb el Govern Xinès. El 1959, després de la seva arribada a la regió de Lokha junt amb el Kashag, fins i tot llavors Sa Santedat va seguir en la seva tenacitat de negociar una solució amb els dirigents de l'exèrcit xinès. Els seus intents de complir amb els termes de l'Acord dels Disset Punts són comparables a la Proposta del Camí Mig. Lamentablement l'exèrcit xinès va desencadenar una dura ofensiva militar a Lhasa, la capital del Tibet, i aquest fet va convèncer Sa Santedat el Dalai Lama que ja no hi havia esperança de convivència amb el Govern Xinès. Sota aquestes circumstàncies, no va tenir cap altra opció que buscar refugi a l'Índia i des d'allà, en l'exili, treballar per a la llibertat i la felicitat de tots els tibetans.

Al poc temps de la seva arribada a Tezpur, (L'Índia) el 18 d'abril de 1959 Sa Santedat va emetre un comunicat en el qual explicava que l'Acord dels Disset Punts va ser firmat sota coacció i que el Govern Xinès havia violat deliberadament els termes de l'acord. Per tant Sa Santedat va manifestar que a partir d'aquell dia l'acord seria considerat nul i sense efecte i que vetllaria per la restauració de la independència del Tibet. Des de llavors i fins a 1979, l'Administració Central Tibetana i el poble tibetà van adoptar la política de reclamar la independència per al Tibet. Tanmateix, el món en general s'ha anat convertint cada vegada més en interdependent, políticament, militarment i econòmicament. Per tant hi ha hagut grans canvis en l'estatus d'independència de països i nacionalitats. A la Xina segurament també hi haurà canvis i arribarà el moment en què ambdues parts entaularan negociacions. Sa Santedat des de fa molt temps creu que per resoldre el problema del Tibet a través de les negociacions, és més convenient canviar la política de la restauració de la independència del Tibet cap a una proposta que beneficiï tant la Xina com el Tibet.

Braçalet Rangzen

Braçalet RangzenEn la creença tradicional tibetana, Chu-Mik Gu-Dril (Nou “Ulls d’aigua trenats”) té el poder de protegir-te del mal. Utilitzant els nou “ulls” en forma d’amulet, joia o teixint-los damunt la roba es converteix en una arma contra el mal i les forces demoníaques.

El disseny consisteix en fils blancs i negres (llum i obscuritat) entreteixits formant “ulls”. Els dos colors representen les dues deïtats protectores del Tibet. Els tibetans també creuen que usar un braçalet amb els nou “ulls” al canell, per on flueix el pols essencial del cos, dóna protecció contra els desordres nerviosos.

Els homes al Tibet cusen diligentment els nou “ulls” a les seves fones. Creuen que això augmenta el poder de la fona i la fa una arma més efectiva. De fet, una fona és una de les nou antigues armes de Dra-lha, el Déu de la Guerra.

L’any 1988, dirigits pel ja mort Yulo Dawa Tsering (Ven. Yulo Rinpoché), els presoners polítics tibetans van començar a utilitzar braçalets amb els nou “ulls” per a protegir-se dels “malvats” xinesos, vistos pels tibetans no només com els seus opressors sinó també com l’enemic del Dharma. Era també una protesta silenciosa contra les atrocitats xineses al Tibet i una marca de solidaritat entre ells. Sense saber aquesta simbologia, el guàrdies de les presons també van començar a utilitzar els braçalets, potser perquè ho van veure com un costum “natiu” excèntric però inofensiu. Però, quan es van adonar del seu significat, les autoritats de la presó en van prohibir l’ús immediatament. Quan es trobava un presoner utilitzant el braçalet era castigat, molts eren torturats i fins i tot se’ls allargava la condemna.

Popularment coneguda com a “Rangzen” o “Braçalet de la Llibertat”, aquest símbol de resistència contra l’opressió i la seva contínua lluita per la llibertat, és usada a tot el món pels tibetans i pels qui els donen suport. Usar el “Braçalet Rangzen” és una forma de mostrar que coneixes i que t’importa la lluita del poble tibetà per la seva indepèndencia.

Tradicionalment, el braçalet es regala.

Un altre genocidi al Tibet?*

*(Article de CARLOS PASTOR publicat el 26-04-2010 a El Punt Barcelona - El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre - EL Punt Comarques Gironines).

Després de seixanta anys de domini sobre el Tibet, el govern de Pequín continua implacable. Les revoltes tibetanes de 1959, 1987 i 2008 es conserven en la memòria com paradigmes patriòtics contra el jou invasor. Successivament, la Xina ha donat un cop de porta a qualsevol proposta autonomista. La cimera del mes de febrer entre el dalai-lama i el president dels EUA, Barack Obama, va ser com un raig de llum enmig de la foscor. Però hi haurà un abans i un després, arran d'aquesta reunió, per a un Tibet tan castigat?

L'al·legat nord-americà en defensa de la causa tibetana es produeix en una atmosfera d'arxicrònica paràlisi en les relacions sinotibetanes i desperta un sens fi d'interrogants sobre l'esdevenidor del Tibet, com ara si la Xina continua aplicant-hi la repressió, d'ençà de la fatídica revolta del 2008, o si els crims del govern xinès en aquest país es poden qualificar de genocidi.

Intents de diàleg

Dos anys després de la revolta del març del 2008, la Xina continua impertorbable l'obsessió invasora. Tots els intents de diàleg han fracassat. Si l'esmentada reunió esdevenia un bri d'esperança, la realitat diària confirma una tensió estratosfèrica.

El que passarà només es pot interpretar fent una mirada retrospectiva: quina ha estat la política xinesa sobre la seva colònia durant cinquanta anys de domini?

Després d'al·legar l'alliberament de milions d'esclaus com a pretext per conquerir el Tibet, el govern de Pequín va iniciar un procés de propaganda escudada en aquest fals missatge, segons el qual el poble clamava llibertat del règim budista. Mentre que la Xina va exigir una negociació com a epíleg del conflicte, en un escull sense sortida, el Tibet va ser compel·lit a concertar una autonomia limitada per a algunes regions, i les altres van quedar sotmeses com a províncies xineses, antigament tibetanes, i desposseïdes d'autonomia.
La fictícia política autonòmica ben aviat es va veure com una clara sinització, amb l'aspiració de neutralitzar la contraofensiva i conquistar l'adhesió territorial i popular. Amb l'efecte d'avalots, revoltes i manifestacions arreu.
Com a colofó, el 10 de març de 1959 una pacífica manifestació independentista de 30.000 tibetans va acabar en revolta. S'escrivia així el pròleg de l'aixecament tibetà, posteriorment sufocat per la Xina, amb el resultat de més de 10.000 tibetans assassinats en només tres dies.

Esclafada la revolta, l'altiplà tibetà va quedar amarat de la consigna de purificació cultural, consagrada fins a l'extremisme.

Des de llavors, cada any els tibetans surten al carrer per rememorar els fets. L'últim episodi violent va tenir lloc el març del 2008, quan monjos i civils es van manifestar en memòria de la revolta del 59. Com havia passat llavors, l'exèrcit va reprimir la multitud, i va imposar la llei marcial fins a l'Himàlaia de la violència. A la suma de víctimes civils innocents, s'hi van afegir llistes de sospitosos, escorcolls d'habitatges, detencions, confinaments i tortures de civils, el decret de fer onejar la bandera xinesa en tots els edificis i les identificacions policials de civils.

Telèfons intervinguts

Els monjos només podien sortir del monestir amb permís policial, i tenien els telèfons punxats. Aquest panorama de llei marcial, posterior a la revolta, va quedar silenciat pels mitjans. Dos anys després, la violència continua al Tibet.

En definitiva, de l'endèmic conflicte tibetà només se'n pot fer un diagnòstic: repressió. Des de la invasió de 1950 fins a 1980, han mort més d'un milió de tibetans. Entre aquests ciutadans, 175.000 han mort a la presó, fins a 156.000, en execucions sumàries; 413.000, de fam; 92.000, per tortures, i 10.000, per suïcidi a les presons. Privats del dret d'autodeterminació i amb la identitat nacional negada, qualsevol manifestació pública de protesta dels tibetans és concebuda com una il·legal subversió separatista, que implica detenció i presó. De la mateixa manera, s'ha prohibit qualsevol celebració i expressió d'afirmació tibetana; trencar aquestes consignes comporta la pèrdua de feina, i en el cas dels monjos, l'expulsió del monestir. Els tibetans que parlen amb estrangers, canten cançons tibetanes o clamen per la tornada del dalai-lama acaben empresonats, i els que enxampen amb alguna imatge del mateix cap del budisme tibetà són sancionats amb una multa de 1.000 iuans.

La Xina ven davant la galeria internacional un Tibet complaent i contrari a la tornada del dalai-lama, tergiversant la realitat del poble. Al darrere d'això hi ha el servei de censura xinès i l'organisme del Front Unit. Aliats del règim, destrueixen tota crítica governamental, amb la cinematogràfica i digital propaganda xinesa, fins i tot censurant webs contraris al govern. S'hi afegeixen els 80.000 cibernautes, escamots nacionalistes, mercenaris subornats pel règim, que introdueixen virus en portals contraris a la Xina. A la negada llibertat ideològica, informativa i d'expressió, s'hi afegeix la prohibició de desplaçament. Tots els tibetans tenen vetat el passaport i prohibit sortir de la Xina. De la mateixa manera, més de 150.000 refugiats tibetans que han eludit la persecució xinesa no poden tornar al seu país.

Amb la petició d'entrada i sortida s'exigeix un visat annex que inclou una investigació policial, amb interrogatori sobre comportament i ideologia. S'adopta un tràmit de vestit democràtic que encobreix un rosari d'obstacles per impedir el moviment dels tibetans. Tot plegat empeny a l'èxode 3.000 evadits mensualment, a destinacions com ara l'Índia, el Nepal i Bhutan. En el camp de la propietat, fins al 2007 més de 60.000 nòmades tibetans han estat desplaçats de les seves terres. A canvi de 500 iuans mensuals per deu anys. Subvencions irrisòries pel valor de la seva propietat. Qualsevol intent de reclamar una millor recompensa és desestimat per por de represàlia.

Milers d'execucions

Al Tibet es produeixen milers d'execucions, detencions silenciades, tortures, arrestos arbitraris de monjos, pagesos i ancians, i fins i tot la desaparició de menors, molts dels quals són torturats. I presoners polítics. Els tibetans renuncien a lluitar pels seus drets, la qual cosa fomenta encara més l'abús de poder per impartir el terror. Paral·lelament, la revolució cultural ha implicat la depuració cultural, religiosa i humana, amb més de 6.000 temples destruïts i monjos assassinats o empresonats. En definitiva, més de quaranta anys de repressió religiosa.

Des de bon començament, la revolució va aplicar una oberta supremacia de celebracions xineses. Aquesta política d'eradicació cultural també ha afectat els festivals musicals, els debats religiosos i la manera de vestir tradicional. Una altra víctima del despotisme xinès és el patrimoni ambiental. Memòria històrica, paisatge, espai públic i de veneració sagrada han estat alterats amb l'obertura de prop de 2.500 mines, i el subsòl tibetà ha esdevingut un llamí de 600.000 milions de iuans. Fent cas omís de l'amenaça per a l'ecosistema, la Xina s'escuda en l'imparable progrés evolutiu.

Emmascarant la premeditada argúcia d'eradicar el patrimoni arqueològic, ambiental, històric i urbanístic tibetà, d'una banda es falseja la memòria històrica del Tibet per als turistes, i de l'altra es destrueix patrimoni urbà i ambiental amb una pragmàtica meta: aniquilar la cultura i la identitat del Tibet per arribar al K2 de domini.
Conclusió: en vista del passat i el present del paisatge tibetà, podem inferir un possible veredicte a l'interrogant exposat en el preludi d'aquesta crònica: es podrien qualificar de genocidi, els crims de la Xina? La Carta de Londres de 1945 va definir genocidi d'aquesta manera: «Crim en contra de la humanitat, assassinat, extermini, esclavitud, deportació, així com destrucció d'un grup nacional, ètnic, racial o religiós; incloent-hi la mort o la lesió de la integritat física o moral.» Doncs bé, el 1960 la Comissió Internacional de Juristes de l'ONU va batejar la praxi xinesa com a «genocidi religiós».

Les dades següents reforcen la sentència de 1960: entre el 1959 i el 1960 fins a 87.000 tibetans van ser assassinats al centre del Tibet. La invasió va provocar la mort de 5.700 soldats tibetans, i els 2.000 supervivents van ser conduïts a camps de concentració i de treballs forçats. Si la població de Lhasa havia arribat a 300.000 habitants, avui les dues terceres parts són xineses. El 2003 es va fer l'estimació que al Tibet històric hi havia 6.000.000 de tibetans, i que els no tibetans arribaven a 7.500.000. El 2002 l'administració xinesa al Tibet era integrada per un 66% de xinesos i un 16% de tibetans. D'altra banda, cap tibetà no pot accedir a alts càrrecs del Partit Comunista del Tibet. Podem confirmar, doncs, que el govern de Pequín ha perpetrat persecució religiosa, destruint santuaris i manipulant la imatge budista; política, torpedinant la identitat nacional i el dret a l'autodeterminació, i ètnica, aniquilant la cultura tibetana.

Corroborada la tesi, podem casar la política xinesa amb el genocidi. La repressió iniciada sota l'ocupació va arribar disfressada amb l'estendard de l'avantguarda. L'argument del progrés ha servit com a pretext per legitimar la invasió. Estratagema encobridor d'una progressiva colonització i d'un genocidi camuflat per fer créixer l'imperialisme xinès. Així és com s'ha actuat fins ara.

Hi ha hagut transformacions? Sí, econòmiques i al servei exclusiu de la Xina. En canvi, cap ni una en l'àmbit de la política. Mentrestant, la comunitat internacional, víctima del temor i de l'amnèsia moral en relació amb el poder del llaminer mercat xinès, calla i accepta l'autoritarisme de Pequín. Les perspectives de futur, lluny de la intransigència o la submissió al govern de Pequín, transiten per canals pacífics, ja sigui el boicot econòmic o l'equilibri espiritual i pragmàtic humà. Ara bé, mentre la Xina atempti contra els drets i llibertats, erosioni la identitat tibetana, insulti el dalai-lama, efectuï campanyes de reeducació patriòtica i impedeixi el dret d'autodeterminació, aplicarà genocidi. Mentre la Xina no actuï d'acord amb els principis de l'ONU, qualsevol canvi d'horitzó resultarà impossible. Poc hi poden fer les reunions ovals. El futur és, exclusivament, a les mans de la Xina. Podrà canviar d'actitud respecte al Tibet? Només el clima política té la resposta. La resta són meres hipòtesis, apostes per als amants de la política.